‘Candel’, la biografia costumista de Genís Sinca

“Fes la meva biografia, però no parlis de mi”. Cap al final de la seva vida, això és el que l’escriptor sc Candel va dir al periodista Genís Sinca en la primera de la mitja dotzena de trobades que van servir per construir un ampli i bon reportatge literari publicat per Dèria i La Magrana, el 2008, amb el títol La providència es diu Paco. Sobre aquell projecte, l’autor diu al primer capítol: “Més enllà de la bio­grafia, el que fèiem era simplement completar unes darreres memòries que ell ja no era capaç d’escriure, no almenys en solitari”.

Seguint els desitjos del biogra­fiat, Sinca va parlar de la gent que conformava el petit món candelià, reflectit en una gran obra recollida en una seixantena de títols tan diversos com Hay una juventud que aguarda, Donde la ciudad cambia su nombre, Han matado un hombre, han roto un paisaje o Ser obrero no es ninguna ganga. I, òbviament, va parlar dels altres catalans que Candel va descriure materialment, en clau de realisme social, i va forjar conceptualment, en clau de classe i nacional.

Però el biògraf, en un llibre que ara reedita Comanegra aprofitant el centenari del naixement de l’escriptor de la Zona Franca amb el simple títol Candel, també parla d’ell mateix. Autoinvestit comissari de l’Any Candel, Sinca ho fa en primera persona i en un portentós exercici d’escriptura subjectivista i costumista del at que, sigui històrica o literària, “no s’allibera de les opcions sociopolítiques de qui l’escriu”. I que beu més d’una memòria feta de records que de la història basada en fonts.

Així defineix Enzo Traverso a ats singulars. El ‘jo’ en l’escriptura de la història un fenomen que, en el cas de Sinca i Candel, el que fa és posar en evidència com de tòpics i febles, mal resolts o mal entesos, estan els vincles sociopolítics i culturals respecte d’una de les figures catalanes més importants del segle XX, clau en la tasca de mantenir viva la idea de Catalunya com un sol poble. Un llegat a tenir molt present en una Catalunya que, en el primer quart del segle XXI, ha rebut més d’1,5 milions d’immigrants d’origen estranger i que, fracassada la utopia disponible de la independència, ara veu amenaçada la democràcia per l’auge de l’extrema dreta.

Són opcions discutibles la supressió del material històricament més interessant de l’edició del 2008 i la ignorància dels dietaris

A Els altres catalans, un reportatge original de 1958 ampliat per encàrrec d’Edicions 62 el 1964, i reeditat fins avui una vintena de vegades, Candel va descriure sense complexos el fenomen de la immigració. I va fixar-hi un terreny de joc per a la convivència social i dins el catalanisme que va ser clau en la lluita antifranquista i en la construcció de la democràcia. La riquesa i complexitat d’aquest terreny de joc unitari, comú a l’obrerisme cristià o comunista de la JOC de mossèn Jaume Cuspinera, del PSUC de Gregorio López Raimundo i Antoni Gutiérrez Díaz i de les Comissions Obreres de Cipriano García; a l’esquerra socialista de Joan Reventós i al catalanisme burgès de Jordi Pujol, i que reconeixia també arrels en l’anarcosindicalisme i el republicanisme dels anys trenta, fa justament incomprensibles algunes decisions i afirmacions del biò­graf de Candel.

Són opcions més que discutibles la supressió del material històricament més interessant de l’edició del 2008 —les entrevistes finals a Pepita Casanellas, María Candel, Eduardo Man­chón, Josep Benet, Max Canher, Jordi Pujol, Manuel Vázquez Montalbán i Josep Maria Huertas—, així com l’absoluta ignorància, en l’edició del centenari, dels extraordinaris dietaris de Candel entre 1944 i 1975. Publicats el 2017 per Debate amb el títol El gran dolor del mundo, aquests diaris (i els quaderns encara inèdits a partir de 1976) enriquirien, matisarien o capgirarien el to costumista, neutral, simple i a voltes mancat de rigor històric amb què Sinca perfila l’escriptor.

Afirmar que “la de Candel és una vida, com ho serà la seva narrativa, que no et gaires matisos ni valoracions”, i que d’ell “se n’ha espremut el tòpic” és tan frívol, venint de Sinca, com jugar amb l’equívoc d’un “Hemingway a la catalana”. I tot per sostenir això: “La voluntat d’anar a la contra d’ambdós personatges, sempre en solitari, feia de la causa comunista una excusa quasi perfecta per actuar en favor de lo social des d’una posició trencadora, tant de l’època: ser comunista feia artista”.

Tan cert és que Candel —senador de l’Entesa dels Catalans amb 1.280.928 vots, el 1977; regidor de l’Hospitalet pel PSUC, el 1979; habi­tual dels manifestos d’ICV i simpatitzant d’ERC als seus darrers anys— mai va tenir carnet de cap partit com que, als anys cinquanta, Ràdio Pirenaica ja l’anomenava “paladín del suburbio y del proletariado”. Ho explica als dietaris, on escriu, el 21 de desembre de 1959: “Hoy me encuentro cerca del comunismo. Puede que sea la única solución al malestar físico, a la miseria material de las personas”. El 1966, després d’assistir a actes clandestins del Sindicat Democràtic d’Estudiants i de CCOO, rebla que la classe obrera és subjecte de canvi històric i descriu a l’avantguarda els comunistes “con una bondad y una fe mayor que la de los cristianos en las catacumbas”.

Candel té una dimensió social i col·lectiva, una lectura de classe, que massa sovint és relegada per la lectura en clau nacional, quan ambdues són cabdals i inseparables. Ha estat mitificat fins i tot per gent que no l’ha llegit o que n’ha tergiversat el llegat. N’és un exemple paradigmàtic el seu amic Jordi Pujol, com reconeixia en l’entrevista a Sinca exclosa del Candel del centenari: “He de reconèixer que tampoc no he llegit gaire en Candel, la part de la seva novel·lística, vull dir; no m’interessa tant com a escriptor, sinó pel que simbolitza”.

El Memorial Democràtic, amb l’exposició i el catàleg Paco Candel i els altres. Un retrat literari de la immigració a Catalunya, es va avançar el 2024 en la vindicació candeliana a llocs com Sant Adrià del Besòs, Salt i la seu nacional de CCOO. Aquest any del centenari —formalment instituït per la Generalitat, però sense programa oficial conegut— són la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), el Parlament de Catalunya, l’Ateneu Barcelonès i la Fundació Nous Horitzons qui han programat actes de reconeixement amb el de la Fundació Paco Candel, que es manté viva i assistida per Òmnium i alguna gent de barri.

És d’esperar que amb tot plegat, lectures i escriptures subjectivistes del at incloses, es tinguin en compte els dilemes a què s’enfronten la literatura i la historiografia. Es pot escriure la història recuperant els rostres dels seus actors, sobretot dels més anònims a qui Candel va donar veu, però no es pot interpretar el at reduint-lo simplement a l’esfera íntima d’un jo. I encara menys quan Candel escrivia d’ell mateix en tercera persona i seguia la norma de Walter Benjamin de “no emprar mai el mot jo excepte en les cartes”. En el seu cas, els dietaris.

Com conclou Traverso a ats singulars, és una riquesa explorar els horitzons que s’obren amb el desplegament “dels nostres múltiples jos —de posició, d’indagació o d’emoció—, però convé, tanmateix, que no oblidem que la història està feta sobretot de i per nosaltres”. Nosaltres, els immigrants és el títol d’evocació fusteriana que Max Canher va proposar a Candel per a l’obra que ell va defensar que s’havia de dir Els altres catalans. Perquè, abans com ara, els altres som nosaltres, els catalans.

Candel 

Genís Sinca 
Comanegra
320 pàgines. 22,90 euros